EL  VALOR  DE  LA  DISCREPÀNCIA

Dissentir, discrepar del discurs políticament correcte i oficial, fer una mirada diferent vers la realitat catalana d’avui obrint nous finestrals a l’observació  i interpretació de la mateixa, és per a la gent o agrupacions polítiques i culturals que no compartim l´ideari nacionalista, esquerrà o pro-musulmà hegemònic actualment, una exigència intel·lectual i moral probablement ineludible, així com el requisit indispensable perquè la feixuga llosa de les unanimitats consensuades no esclafi definitivament la necessària geometria ideològica de la nostra democràcia.

   Salvador Espriu, en un sentit clarament figurat i poètic eludia a la veritat com un mirall trencat a trossos, inaccessible tanmateix, a qualsevol intent d´apropiació per part d’algú. En certa manera el poeta constatava que la veritat no existeix i que en el gran calidoscopi de la vida cadascú té dret a dir-hi la seva, a servar la seva pròpia mirada, considerant, això sí, sempre a l´altre. Tristament, aquesta regla d´or avui no existeix en la política. La imposició, emparada exclusivament en simples i fràgils majories polítiques s´ha obert pas entre la polseguera, com un cavall desbocat i sense nord, trepitjant raons, pensaments, arguments i les idees de l´altre.La imposició de la pròpia ideologia nacionalista com a dogma inqüestionable, la manipulació interessada de la història de Catalunya, la construcció d´una hipotètica realitat virtual-nacional que vol ésser com el paradís perdut dels nostres avis i el malbaratament sistemàtic de recursos i diners públics, configuren un horitzó humà agradós per a molta gent però reprovable per molts d´altres. Nosaltres   -l´Agrupació Local de PxC-  sóm d´aquests últims i per això mateix la nostra mirada no pot ser sinó profundament crítica.

   Per exemple, ¿Per què els torellonencs independentistes poden veure onejar dalt la Casa de la Vila la bandera estel.lada i nosaltres, els que ens sabem alhora catalans i espanyols sols podem veure-hi la senyera?, ¿Per què l´escola Marta Mata aquest estiu es convertí en una mesquita per tal de celebrar-hi el mes de Ramadà, mentre resta prohibit penjar o utilitzar símbols religiosos  -sobretot cristians-  a les escoles i instituts de secundària?. ¿Per què la història oculta tot allò que no encaixa amb el pensament únic i líneal nacionalista?. La gent també hauria de saber  -i no és cap crítica sinó una descripció objectiva-  que Francesc Macià, fundador d´Esquerra Republicana era un tinent coronel de l´exèrcit espanyol o que el president Companys era un gran afeccionat a les  “corrides de toros”, que col.laborava en castellà en publicacions espanyoles, que fou ministre de la Marina del govern espanyol i abans militant del “Partido Reformista” de Melquíades Alvarez. D´altra banda, i no fa tants anys, en Jordi Pujol era reconegut “español del año” i la terra tampoc no va trontollar. En Pep Ventura  -pare de la sardana- va nèixer a Alcalà Real (Jaén), era fill d´un militar de l´exèrcit espanyol d´origen català i en la seva formació i obra músical hi tingué un paper cabdal  “la zarzuela española”. Ah!  “Doña Francisquita”,  la sarsuela probablement més representativa dels ambients madrilenys de temps reculats, va ésser obra d´Amadeu Vives, un dels homes més populars i estimats en la Catalunya del seu temps, co-fundador de l´Orfeó Català i autor junt amb Jacint Verdaguer de l´emotiva cancó de “L´emigrant”. Òbviament  -i ara no toca-  tota la història oficial de Catalunya és qüestionable i susceptible, per tant, de fer- ne altres lectures o interpretacions més reals, objectives i obertes.

   Però si hom fa una mirada a la realitat política local, també es pot constatar el divorci que hi ha entre el projecte virtual-nacional que sustenta la majoria política de l´Ajuntament i la realitat quotidiana dels torellonencs. Així, per exemple, mentre fa pocs dies es feia la inútil i estrafolària declaració de Torelló com a “territori lliure català” (formulació pel cert, quasi esotèrica) es retirava al mateix temps, la gratuïtat del sistema de tele-assistència als avis; avui es continuen desmantellant  els serveis socials del Barri de Montserrat (CAP, Camp de futbol i potser biblioteca) i s´evita donar explicacions dels 650.000 euros impagats als anteriors ajuntaments durant el període 1990-2008, segurament per deixadesa administrativa. Això sí, per a satisfer a l´exquisida progressia local es dotava amb 17.000 euros  la “Beca Segimó Serrallonga”, que potser algun dia es demostrarà que ha contribuït en gran mesura a solucionar els problemes econòmics, la creixent inseguretat ciutadana o els difícils reptes socials d´una societat torellonenca cada vegada més pobre i desemparada.