EL
VALOR DE LA
DISCREPÀNCIA
Dissentir, discrepar del discurs
políticament correcte i oficial, fer una mirada diferent vers la realitat
catalana d’avui obrint nous finestrals a l’observació i interpretació de la mateixa, és per a la
gent o agrupacions polítiques i culturals que no compartim l´ideari
nacionalista, esquerrà o pro-musulmà hegemònic actualment, una exigència intel·lectual
i moral probablement ineludible, així com el requisit indispensable perquè la
feixuga llosa de les unanimitats consensuades no esclafi definitivament la
necessària geometria ideològica de la nostra democràcia.
Salvador Espriu, en un sentit clarament figurat i poètic eludia a la
veritat com un mirall trencat a trossos, inaccessible tanmateix, a qualsevol
intent d´apropiació per part d’algú. En certa manera el poeta constatava que la
veritat no existeix i que en el gran calidoscopi de la vida cadascú té dret a
dir-hi la seva, a servar la seva pròpia mirada, considerant, això sí, sempre a
l´altre. Tristament, aquesta regla d´or avui no existeix en la política. La
imposició, emparada exclusivament en simples i fràgils majories polítiques s´ha
obert pas entre la polseguera, com un cavall desbocat i sense nord, trepitjant
raons, pensaments, arguments i les idees de l´altre.La imposició de la pròpia
ideologia nacionalista com a dogma inqüestionable, la manipulació interessada
de la història de Catalunya, la construcció d´una hipotètica realitat
virtual-nacional que vol ésser com el paradís perdut dels nostres avis i el
malbaratament sistemàtic de recursos i diners públics, configuren un horitzó
humà agradós per a molta gent però reprovable per molts d´altres. Nosaltres -l´Agrupació Local de PxC- sóm d´aquests últims i per això mateix la
nostra mirada no pot ser sinó profundament crítica.
Per exemple, ¿Per què els torellonencs independentistes poden veure
onejar dalt la Casa de la Vila la bandera estel.lada i nosaltres, els que ens
sabem alhora catalans i espanyols sols podem veure-hi la senyera?, ¿Per què
l´escola Marta Mata aquest estiu es convertí en una mesquita per tal de
celebrar-hi el mes de Ramadà, mentre resta prohibit penjar o utilitzar símbols
religiosos -sobretot cristians- a les escoles i instituts de secundària?.
¿Per què la història oculta tot allò que no encaixa amb el pensament únic i
líneal nacionalista?. La gent també hauria de saber -i no és cap crítica sinó una descripció
objectiva- que Francesc Macià, fundador
d´Esquerra Republicana era un tinent coronel de l´exèrcit espanyol o que el
president Companys era un gran afeccionat a les
“corrides de toros”, que col.laborava en castellà en publicacions
espanyoles, que fou ministre de la Marina del govern espanyol i abans militant
del “Partido Reformista” de Melquíades Alvarez. D´altra banda, i no fa tants
anys, en Jordi Pujol era reconegut “español del año” i la terra tampoc no va
trontollar. En Pep Ventura -pare de la
sardana- va nèixer a Alcalà Real (Jaén), era fill d´un militar de l´exèrcit
espanyol d´origen català i en la seva formació i obra músical hi tingué un
paper cabdal “la zarzuela española”.
Ah! “Doña Francisquita”, la sarsuela probablement més representativa
dels ambients madrilenys de temps reculats, va ésser obra d´Amadeu Vives, un
dels homes més populars i estimats en la Catalunya del seu temps, co-fundador
de l´Orfeó Català i autor junt amb Jacint Verdaguer de l´emotiva cancó de
“L´emigrant”. Òbviament -i ara no
toca- tota la història oficial de
Catalunya és qüestionable i susceptible, per tant, de fer- ne altres lectures o
interpretacions més reals, objectives i obertes.
Però si hom fa una mirada a la realitat política local, també es pot
constatar el divorci que hi ha entre el projecte virtual-nacional que sustenta
la majoria política de l´Ajuntament i la realitat quotidiana dels torellonencs.
Així, per exemple, mentre fa pocs dies es feia la inútil i estrafolària
declaració de Torelló com a “territori lliure català” (formulació pel cert,
quasi esotèrica) es retirava al mateix temps, la gratuïtat del sistema de
tele-assistència als avis; avui es continuen desmantellant els serveis socials del Barri de Montserrat
(CAP, Camp de futbol i potser biblioteca) i s´evita donar explicacions dels
650.000 euros impagats als anteriors ajuntaments durant el període 1990-2008,
segurament per deixadesa administrativa. Això sí, per a satisfer a l´exquisida
progressia local es dotava amb 17.000 euros
la “Beca Segimó Serrallonga”, que potser algun dia es demostrarà que ha
contribuït en gran mesura a solucionar els problemes econòmics, la creixent
inseguretat ciutadana o els difícils reptes socials d´una societat torellonenca
cada vegada més pobre i desemparada.
